e-mails d'interés nacional
Prou d’Apartheid lingüístic
Som una empresa jove, que fabriquem cervesa de forma artesanal. El nostre mercat natural, de moment, és Catalunya. És per això que tenim la nostra plana web en català i occità (www.cervesalapubilla.com), que són les dues úniques llengües oficials, pròpies i no imposades a Catalunya. Encara, que a més, si mireu el web hi ha una eina de Google que és un traductor, el
qual tradueix a unes 32 llengües, entre les quals hi és l’espanyol. Per tant la nostra web està disponible en un total de 34 llengües.
Recentment, i suposem que gràcies al boca orella i a la publicitat, ens han començat a arribar correus electrònics de la resta d’Espanya.
D’aquests correus, podríem afirmar que el 90% són insultant-nos pel fet de no tenir el web en català. Encara que no sigui així, ja que es pot obtenir en espanyol només pitjant un botó. La majoria són correus a l’estil: “estamos en España”; “no pienso comprar productos catalanes” o “productos que solo esten en catalán”,
“soys unos nazionalistas”, etc.
Certament no coneixem de res a aquestes persones, però seria
interessant saber si la seva actitud és només envers el català o envers a qualsevol llengua que no sigui l’espanyola. Si és la segona opció, doncs, possiblement siguin casos de psicòleg o de psiquiatra. Gent que podríem dir que tenen alguna patologia com ara “llenguafòbia”, una patologia que els deu dificultar el fet de viatjar gaire més lluny del seu poble o província, o l’interrelacionar-se amb gent forastera. Ara, si parléssim de la primera opció, potser ja és una cosa més greu, i aquí estaríem parlant de xenofòbia, racisme o digueu-ho com vulgueu. És degut a aquesta xenofòbia lingüística, que aquells que encara volem viure en la nostra llengua i l’utilitzem sense perjudicis estem condemnats a viure en una mena d’Apartheid a on se’ns discrimina constantment pel fet lingüístic, etiquetatge, cinema, premsa, servei d’atenció al client, “no le entiendo” i mil coses més, la llista és massa llarga.
És clar que la majoria de la població viu en la resignació i la claudicació lingüística de forma permanent i constant. És per això que de tan en tan, tenim declaracions cofoies dels nostres polítics i sectors socials dient coses com: “aquí no hi ha conflicte lingüístic” o “la llengua catalana mai havia estat tan bé”.
La qüestió és: quan de temps podrem resistir? Creieu-me que
anar contracorrent, perquè això ja és anar a contracorrent avui en dia, és dificultós i tot té un límit.
D’altra banda, és trist que a l’any 2008 ens haguem de veure
encara amb aquestes coses. Que la mentalitat d’una part dels espanyols encara no hagi canviat, i mentrestant ens hem passat gairebé 30 anys d’autonomia amb pujolisme i tripartit sumats, intentant fer pedagogia amb diner públic i anant a pidolar a Madrid una sèrie de coses que són nostres, i les quals no haurien d’haver
marxat mai d’aquí. I amb uns Governs porucs, que no s’han atrevit mai a plantar cara, que no s’han atrevit mai a legislar sobre la llengua de forma valenta, com ho fan petits països com Eslovènia o Estònia, per exemple, o fins i tot regions com Flandes o el Quebec.
Tot és escrit i documentat i segurament d’aquí a uns anys el cas dels catalans serà un trencaclosques per a la comunitat científica, com ho és encara l’extinció dels maies.
De totes maneres, des de la nostra empresa no renunciem. La
nostra Pubilla és valenta i resistirà sense claudicar.
David Valls