14.04.2008 - Els gaiters del Llobregat
+ Fixeu-vos que des del
president Montilla fins a
Carme Chacón, passant per
Iceta, Corbacho, Carme
Figueres i el cervell del
partit, José Zaragoza, tots
són del Llobregat.
Aquest bordegassos de l'esquerra tenen brillants currículums i la necessària ambició i intel·ligència,
però són massa tendres i se'ls veu que els falta haver trepitjat el país i haver patit per aconseguir
alguna comanda.
tribuna
Economista
MIQUEL ESTEBA.
S'estan produint una sèrie d'esdeveniments en l'àmbit català que crec
que cal ressenyar. Ara mateix em diuen que s'està preparant el III
Congrés Catalanista com als vells temps, amb la solemnitat del cas
constatant la tendència irrefrenable del país cap als jocs florals. Es
preveuen un seguit d'actes emotius, sentimentals acompanyats de
finals «apoteòsics» tot cantant Els Segadors, amb els consuetudinaris
planys d'un nacionalisme estantís per entretenir la clientela de més de
setanta anys. El protagonisme serà com sempre el de les mateixes
persones o patums de torn, que avui representen molt poca cosa i
farien bé d'encarregar aquests actes al seus fills –o néts encara millor–,
que en sabran més i potser veuran més clar l'indispensable futur
independentista.
Per la seva part, el joves d'ERC ens endeguen el seu full de ruta, el de
l'esquerra independentista, en un llibre sobre l'horitzó 2014. És obra de think tanks d'oficina, és a
dir, el pur voluntarisme.
Aquest bordegassos de l'esquerra tenen brillants currículums i la necessària ambició i intel·ligència,
però són massa tendres i se'ls veu que els falta haver trepitjat el país i haver patit per aconseguir
alguna comanda. Van lògicament preconitzant l'estat del benestar i la necessària cohesió social, però
deixen els valors nacionals de costat, com també fa el tripartit. S'autolimiten de bell antuvi, perquè,
sense magnificar les altres ideologies, podem assegurar que existeixen realment i socialment. És
que es pensen que la independència serà una qüestió de l'esquerra solament, emulant el que deia
Torras i Bages del cristianisme? Confonen la contingència del que és essencial, és a dir, la nació. Els
cal un full de ruta nacional multidireccional, sense additius ideològics.
CiU, d'altra banda, amb Mas, Duran i aquests nois trempats i ben clenxinats de l'anomenat «pinyol»
ciueta, sota la paternal mirada d'un dels grans responsables de la situació, Jordi Pujol, tracta
d'arranjar la Casa Gran del Catalanisme, una casa pairal en què els hereus i fadrins externs estan
barallats. Un desideràtum de la mateixa gent que varen pactar amb l'enemic declarat de Catalunya,
el PP, aprovar el transvasament de l'Ebre i un Estatut amb nocturnitat després d'una prepotent
campanya electoral amb notaris, DVD, i que manifesten ostentosament que quan Madrid vol pactar
els crida a ells i a ningú més.
Per acabar-ho d'arreglar, l'altre dia vaig assistir a la conferència que va fer el professor Rossich dins
el cicle d'Atenea al Casino Menestral de Figueres sobre la Renaixença, en què va desmitificar sense
misericòrdia la figura d'Aribau, que aleshores vivia a Madrid, qualificant-lo de retòric, oportunista i
servil amb el seu patró, el banquer Gaspar de Remisa, a qui segons ell dedica l'Oda a la Pàtria
sense gaires conviccions patriòtiques. No va tenir temps de parlar de res més, ni de Rubió i Ors, el «Gaiter del Llobregat». Avui, precisament, els que sí que donen joc són els que jo qualifico de «Gaiters del Llobregat», que fan servir eficaçment el poder, sigui municipal, provincial, estatal i ara
nacional. És el nucli dur del PSC, de comportament fred i calculador, i segurs d'ells mateixos. Crec
que la defenestració de Maragall i els històrics del PSC va ser quelcom planificat amb temps. És el
neolerruoxisme del segle XXI.
Fixeu-vos que des del president José Montilla fins a Carme Chacón, passant per Iceta, Corbacho,
Carme Figueres i el cervell del partit, José Zaragoza, tots són del Llobregat, com Rubió i Ors, i tots
parlen molt bé el català, però amb accent castellà. Desgraciadament, amb la sequera no arriba gaire
aigua al riu i quasi ni una gota de catalanitat.
Per a ells Catalunya no és un problema d'identitat, sinó una qüestió de bona gestió administrativa.
Diuen que els preocupen els interessos dels ciutadans, no Catalunya com a nació. Rebutgen el
sentiment nacional que no tenen i admeten sense protestar la mera descentralització administrativa
espanyola. Però cal dir que manen molt i «qui mana, mana».
Jo sí que crec que tenim un problema de caràcter d'intel·ligència, de valentia, i també identitari, però
la identitat sense lliurament i coratge no val res. Entre Catalunya i Espanya, «ni parlant ni pactant la
gent no s'entén». El centre correspon la nostra bona fe amb el menyspreu i l'aplaudiment general
quan se'ns apunyala per l'espatlla, com ha fet Zapatero amb l'Estatut. Catalunya pels centralistes és
una immensa burla perquè és una colònia al bell mig d'Europa. Per això calen altres camins. Ens cal
gent valenta i «guerrera», no polítics de pacotilla que sempre acaben entregant-se.
Desgraciadament, constatem amb Ben Gurion que «tots els experts són experts del passat. No hi ha
experts del futur». Tanmateix, quin ha de ser el camí cap a la plenitud nacional, doncs? Curt i ras: el
de la Independència, amb majúscula, sense complexos, però civilitzada. Abans de tot, cal fer un
diagnòstic i aplicar la consegüent terapèutica, cal conèixer els antecedents i l'etiologia del mal i
demanar responsabilitats o culpabilitats per la gestió feta fins avui, pas indispensable perquè, si no,
es corre el risc de tornar a repetir les mateixes equivocacions. Conèixer, detectar i denunciar amb
noms i cognoms els enemics de la nació. Aplicar les mesures necessàries en tots els ordres deixant a
part ideologies i interessos per arribar a la desitjable i més que possible independència. Em
resisteixo a acceptar un cap d'estat que diu que no se'ns va imposar el castellà, un cap de govern que
ens estafa i ara tenir una «capra hispanica» presidint el Congrés.
Per això quan s'apropa el 2014 es veu la tasca enorme que tenim al davant, cada dia més complexa,
però cal no tirar la tovallola, sinó portar a terme els canvis que s'imposen, perquè ho pagarem molt
car si no afrontem les nostres peremptòries responsabilitats per garantir un millor esdevenidor a les
noves generacions.
Miquel Esteba Caireta |
