25.03.2008 -La profecia d'en Pedrolo.
«Fritz» copsà l'ànima d'en Manuel de Pedrolo: surt
de la terra com el Castell de l'Aranyó, on va nàixer
Pedrolo viu
Deien els antics que mentre en recordem els seus noms els morts no ho són del tot. En el cas d'en Manuel de Pedrolo hom no s'hi ha d'esforçar gaire per a remembrar-lo, atès el seu particular i insubornable pensament que, a més a més, ens deixà condensat en els seus llibres d'articles «polítics»: Cròniques colonials i Cròniques d'una nació, suara reeditats per l'Editorial El Jonc sota el títol de Cròniques.
Si remeneu l'«Arxiu: 2005» d'aquest bloc llegireu que ja n'he parlat d'en Pedrolo, sobretot arran de la commemoració del quinzè aniversari del seu traspàs. Avui m'ha semblat que invertiríem profitosament el temps rellegint l'article que aparegué a El Llamp (núm. 4, 26 d'abril del 1984), on Pedrolo ens dissecciona les dues menes de «sucursalisme» que patim: el vocacional (on diu «Alianza Popular», ara cal llegir-hi «Partido Popular») i el de conveniència. El vocacional és un sucursalisme descarat i evident que ens ve imposat de l'estranger, però el de conveniència és més perillós. Fonamentat en un origen catalanista, és a dir a casa nostra, s'adapta progressivament al dictat de l'oficina central del PsoE. La profecia d'en Pedrolo s'ha acomplert, la llegireu més avall, però ara la remarco per als despistats:
«Entendre-ho, però, no ens ha de privar de veure que qualsevol grup polític que prengui aquest determini s'està jugant el país. I això per la simple raó que, en el cas d'un triomf en aquesta cursa electoral, el partit gran introdueix amb tota naturalitat el seu punt de vista estatal en el govern autonòmic i, a través dels homes que hi ha establert, governa o domina aquesta autonomia d'un poble que, d'una manera o altra, vol emancipar-se del poder central.»
Models de sucursalisme polític
Més d'una vintena de formacions polítiques (coalicions i partits) volen accedir al Parlament de Catalunya i fan acte de presència (alguns, modestament, només en una «província») a les eleccions del dia vint-i-nou d'aquest mes. A tots els fa goig (al capdavall per això existeixen) la possibilitat d'ocupar llocs en el nostre òrgan legislatiu, i no falten aquells que ja es veuen remenant les cireres, sols o acompanyats (potser mal acompanyats per allò que en un llit polític sovint s'hi troben gent mal avinguda) si una insuficiència de fervor ciutadà els obliga a contreure aliances.
Entre aquests partits n'hi ha uns quants, des de la dreta a l'esquerra, que són estrictament catalans pel fet que, constituïts aquí, no deuen compte de les seves actuacions polítiques a ningú d'altres contrades peninsulars. D'altres, en canvi, són d'obediència estatal i vulgarment coneguts com a sucursalistes. Tanmateix, entre ells caldria distingir.
Ideologies de banda, no em sembla pas que, per exemple, puguin posar-se al mateix sac una Alianza Popular (inclosa en la Coalició Popular) i un PSC ara també PSOE. La primera és una formació política originada lluny de nosaltres, a les terres castellanes, i que es projecta arreu de l'estat a través dels homes locals que hi té el partit. La seva voluntat espanyolista no es presta a cap dubte, puix que no l'amaga, i de fet va néixer amb la finalitat de servir l'espanyolisme més obtús que arreplega les deixalles del franquisme amb algunes aportacions de sang nova però no menys reaccionària. És des d'un centre que estableix allò que gosaria anomenar les seves «cases regionals» a totes les comunitats autònomes.
El segon es forma com un grup independent, espontàniament català, que tan sols al cap de molts anys d'història pròpia es fusiona amb un partit d'abast estatal. En la gent d'Alianza Popular no hi pot haver hagut mai una autèntica vocació de catalanitat si, de sortida, els seus militants al nostre país han cregut necessari de pertànyer a una formació forastera que més d'una vegada ha manifestat les seves «simpaties» per Catalunya. En canvi, pot haver existit o, més bé, és indiscutible que ha existit aquesta vocació catalanista entre la gent del PSC que posteriorment han cregut indispensable abdicar de la seva independència per raons d'eficàcia política. El seu és un sucursalisme molt «sui generis» que podria ser limitat, si en algun moment s'ho proposaven, per la capacitat de resistència dels seus dirigents a un centralisme abassegador.
No oblidem, però, que existeix una disciplina de partit a la qual hom no es pot sostreure fàcilment i que obliga a acceptar uns projectes, cal creure que elaborats entre tots, democràticament, però en definitiva decidits pel «partit gran» que actua a nivell estatal des de la metròpolis de «totes les Espanyes» i defensa, per tant, els interessos d'aquest estat, no sempre coincidents, ni de bon tros, amb els de les comunitats autònomes que, ni que sigui limitadament, aspiren a regir-se per elles mateixes d'acord amb un text legal, l'Estatut d'Autonomia, perfectament interpretable, en molts punts, segons les conveniències de cadascú i el qual, per així dir-ho, hom pot fer «rendir» més o menys.
S'entén molt bé que, en una circumstància sociològica com la nostra, fruit dels anys de la dictadura, hi hagi partits amb vocació sucursalista i d'altres que, sense tenir-la, s'avinguin a caure-hi o a adquirir-la, ja que no té res de negligible refugiar-se entre els braços protectors d'una «casa mare» el suport de la qual pot ser decisiu. Fet i debatut, em sembla que és per aquestes motivacions que una formació política amb personalitat pròpia acaba per convertir-se en la branca local d'un partit tingut per germà i que, ordinàriament, actua com a germanastre. Entendre-ho, però, no ens ha de privar de veure que qualsevol grup polític que prengui aquest determini s'està jugant el país. I això per la simple raó que, en el cas d'un triomf en aquesta cursa electoral, el partit gran introdueix amb tota naturalitat el seu punt de vista estatal en el govern autonòmic i, a través dels homes que hi ha establert, governa o domina aquesta autonomia d'un poble que, d'una manera o altra, vol emancipar-se del poder central.
No hi fa res, en el nostre cas, que aquests homes o alguns d'aquests homes que volen accedir al Parlament i, si pot ser, a la Generalitat, siguin catalans i fins i tot nacionalistes pels seus antecedents, per la consciència que tenen de la comunitat pròpia i per la voluntat que probablement no els falta de protegir unes formes culturals, ara amenaçades, que ens donen una existència diferenciada; no hi fa res que els dirigents del partit decidissin aquella integració qualificada de federació enduts pel convenciment que, procedint així, evitarien la competència d'un partit afí, és cert, però estrany a la nostra terra, que els prenia l'espai polític de què abans havien disposat. La realitat és que s'han convertit en representants, a la regió, de l'empresa que els annexionava.
Hi ha vegades que de sucursalista se n'és per ganes, com ho són els «nostres homes» de Fraga a les terres catalanes; d'altres cops, se n'és a repèl, amb una protesta íntima que hom no gosa exterioritzar, però en aquest terreny són els actes que canten, i els actes fins ara ens diuen que la «gerència» de la casa socialista és a Madrid.
Manuel de Pedrolo
|
