14.04.2008 - Capítol 9 de “Preludi de la Independència” (Carles Muñoz
Espinalt, 1982) (Sembla escrit avui mateix)
SOBRE LES MOTIVACIONS DE LA VIOLÈNCIA
No podem preveure mai quines seran les actuacions que tindr à un poble en el seu
esdevenir, si limitem la pròpia visió política a la simple valoració de les ideologies que ens
proposen i al fred recomptar les mobilitzacions socials que susciten, mentre ens oblidem
d'analitzar el caràcter dels homes que les promouen i el tarannà dels pobles on voldrien
implantar-se.
Llavors es pot viure creient que es té una concepció científica de la societat i dir o
empassar-se unes barrabassades descomunals que deixen petites les rodes de molí a
l'hora de qualsevol combregar. És un prejudici molt estès entre els catalans que,
naturalment, dificulta el preludi de la Independència, atempta contra el seny i enterboleix
el sentit polític. Per això —és difícil que cap altre perill pugui fer-nos més mal— no és
d'estranyar si els nostres enemics, que ens coneixen la flaca, procuren fomentar-la sense
parar.
Antecedents? Ben pocs som els qui protestàvem i molts els qui caigueren en el parany
quan Jordi Solé Tura —i observeu la trajectòria reaccionària i espanyolista que ha tingut—
començava el seu llibre “El catalanis-me i la revolució burgesa”, d'aquesta manera: «La
història del nacionalisme català és la història d'una revolució burgesa frustrada.» És així
com, entre dues pomposes abstraccions —revolució i burgesia—, pot tapar-se l'autèntica
manera de procedir d'un poble. Tan fàcil que resulta definir-ho amb risc i lògica. Provemho?:
La història del nacionalisme català és la història de les persones que amb més
o menys encert, tenacitat, coratge, decència i talent han maldat per alliberar el
nostre poble de la situació colonial que pateix.
Si no parlem d'homes concrets —carn i ànima— en el pecat tindrem la penitència,
perquè mai no sabrem quines reaccions poden tenir i vers on poden evolucionar les
opinions d'un país. Es mantindrà manso com l'anyell? S'enfurismarà? Els qui tenen
poder dubten, no els toca la camisa a la pell i en lloc de sincerar-se cara al poble i
demanar-li quin plebiscit vol, quadripliquen la guàrdia que els protegeix, fins entrebancars'hi
de tants que tenen al voltant. No se'ls suggereix altra solució: a més por, més policia.
Espanya, per la bogeria de continuar colonitzant-nos, pot arribar a fer realitat el somni
d'Hitler: «Un policia per cada família». Quan es cansarà Catalunya de pagar perquè la
peguin? Resulta maliciós acusar-nos a vós o a mi, que fomentem els mals auguris, quan
es corren perills molt greus si no es fa aviat un plebiscit on la gent catalana pugui
contestar, amb un «SÍ» o amb un «NO», la següent pregunta:
-Voleu una Catalunya independent i vinculada a Europa, bo i separant-se d'un Estat
intermediari que duplica els impostos dels ciutadans i dificulta la nostra peculiar
vida política?
Com s'encarrila? Ha arribat l'hora de recomanar a tots els qui són autènticament
independentistes que s'abstinguin de votar, en aquelles eleccions que es refereixen a
la pseudo autonomia que tenim, mentre no declarin —de forma prèvia i solemne— els qui
es presenten per a diputats que la primera missió legislativa que emprendran bon punt
surtin elegits, serà convocar immediatament un plebiscit, on els catalans puguem
decidir si volem o no ser una nació independent. I, com és lògic, comprometent-se els
diputats a dimitir en cas que, per la causa que fos, el plebiscit no pogués realitzar-se.
Si no es legalitza i es moralitza per aquest costat la vida política, es farà molt difícil
enganyar per més temps el nostre poble. No està pas escrit que els esmaperduts
d'avui no puguin ésser els revoltats de demà. És agosarat voler perpetuar les
ambigüitats i temerari servir-se de la resignació com si, ella, no tingués en els seus
límits psíquics l’enervament exaltat. Que se'ns pot distreure encara més? Justament,
quan ens promouen enlluernadors espectacles per entretenir la gent que se la té reduïda
a un estat d'esclavatge o en una simple immaduresa política, s'intensifica el risc d'una
situació de violència, talment com els infants que són severs per a mantenir les regles
dels seus jocs i se sulfuren amb marcada agressivitat, quan se'ls hi volen alterar, perquè
perceben que la seva jurisdicció enlloc més té autoritat reconeguda. Els pobles relegats
a una situació d'inferioritat, són molt sensibles i fàcilment perden els estreps quan
noten moltes trampes i fortes arbitrarietats en les manifestacions lúdiques que se'ls
permet presenciar. I, com més sorollós és l'espectacle, més augmenta el risc quan es
manifesta l'arbitrarietat i la trampa.
En contra de tot el que s'ha pensat fins ara, les multituds no són il·lògiques per
sistema. Tanmateix, s'han descrit com una absurditat col·lectiva, que no tenen cap sentit,
fets com aquells del segle XIX que han quedat enregistrats en la Història a través d'uns
mals versos que se'ls moteja de «romanço de cec»:
La nit de Sant Jaume
de l'any trenta-cinc
hi va haver gran bronca
dintre del torin.
Van sortir set toros
tots van ser dolents
això fou la causa
de cremar convents.
No és pas la primera vegada que un fet així irromp com un terratrèmol a la nostra
terra i provoca llargues i devastadores conseqüències. Relata el canonge Eduard
Junyent en el seu llibre La ciutat de Vic i la seva història els molts enrenous caòtics que
van derivar-se de la prohibició d'una mena de cerimònia lúdica que consistia en la missa
del dia de la Candelera tirar les candeles des de la trona de la catedral, com qui en un
bateig llença confits: aquell n'arreplega i l'altre no, aquí n'heuen més i en regalen als
veïns, uns de' més enllà s'exhibeixen perquè són destres en caçar-les al vol. Intranscendència? Tot el contrari, car escriu Eduard Junyent: «Foren els principis de les
lluites entre nyerros i cadells, que esclataren amb tota la seva malignitat des de que a Vic,
el 1580, es produïren els conflictes derivats de l'ordre del bisbe Pere d'Aragó que prohibia
el costum que hi havia a la catedral de tirar candeles des de la trona en la missa de la
Candelera.» I, com si res, no pararen els conflictes violents fins l'any 1634 més de mig
segle més tard quan van «ajusticiar» l'audaç Joan de Serrallonga. De com foren de
sagnants les lluites entre nyerros i cadells, àdhuc en deixa constància el Quixot.
Recordeu? Quan des d'Aragó s'encamina cap a Barcelona, després d'un llarg trescar,
entrada la nit, es paren en un bosc per reposar i dormir. Tot d'una, Sanxo diu atribolat que
de molts d'aquells arbres pengen peus i cames. El Quixot li respon tranquil i amb
bonhomia que no tingui por, ja que en aquest país les persones les pengen de vint en vint
o de trenta en trenta. Després d'informar a l'escuder, reflexiona, per exclamar com si
parlés amb ell mateix: «por donde me doy a entender que debo estar cerca de
Barcelona». En concret: el Quixot va descobrir què ja estava en terres catalanes
quan va trobar-se en un bosc amb moltes persones penjades. L'esperit revoltat dels
catalans d'aquella època va crear estil a tot Europa com ho prova la paraula bandoler que
passà del català a molts altres idiomes.
El català ha estat i és més cantellut i violent del que podríem creure si ens refiàvem
de la versió dels qui ens presenten com a conciliadors i pactistes fins al moll dels
ossos. A còpia de voler que ens ho creguem que som així i no d'una altra manera, els
mateixos que han propagat aquesta versió, l'exageren de forma inaudita i perden el sentit
de la mesura. Així a l'entorn del concepte pactisme, Vicens i Vives es va anar embalant de
tal forma que, a la primera edició del seu llibre Notícia de Catalunya, l'any 1954, en un
moment determinat afirma: «Des del segle XVI el pactisme féu la viu-viu.» Quan va
publicar la segona edició del mateix llibre, sis anys més tard, al 1960, s'havia entusiasmat
tant amb el pactisme que va substituir la frase anteriorment citada i, en el mateix lloc del
llibre on aquesta figurava, n'hi posà una altra que diu: «Durant el segle XVI i XVII el
pactisme fou l'ossada del constitucionalisme català.» La lleugeresa de l'historiador queda
ben retratada però els catalans no.
Molt probablement que s'hagi volgut suavitzar el fet que som un poble colonitzat o
s'ha cregut convenient fer-nos passar com una gent que entusiasmada amb el
pactisme i delerosos de dialogar —que si són teves, que si són meves— no ens fa
res perdre-hi bous i esquelles, mentre puguem eternitzar el «parlem-ne». No s'ha
confós la por amb el pactisme?
Malgrat vells temors que ens fan retrets de caràcter, no ens ha arribat l'hora
d'exigir? És cert que el preludi de la nostra Independència sona més fort quan es
comprova que uns pobles petits d'Europa, d'aquells que de tan menuts costa
trobar-los en el mapa, reclamen i obtenen la plena sobirania. Si ells ja són lliures,
nosaltres no podrem continuar maleint la nostra mala sort, tot retraient-nos: «Com que
som un país petit tothom ens fa la llesca.» Què priva que Catalunya no ho pugui
aconseguir? Tot es torna a replantejar i es posa en evidència que, dintre d'Europa,
hi ha colònies que han d'alliberar-se si es vol arribar a una justa federació de
nacions.
Només els qui facin el sord a unes reivindicacions d'aquesta naturalesa i no
admetin que, també a Catalunya, tot podria resoldre's pacíficament amb un
plebiscit, són els qui provoquen que el «bon cop de falç» dels catalans, pugui ésser
alguna cosa més que una frase que cantem en el nostre himne. Qui són els
instigadors? Si ens deixem els posats hipòcrites a la tauleta de nit, haurem de convenir
que les motivacions de la violència que sulfuren l'ànima d'un poble, les promou
l'agressió «institucional» d'aquells que, no tenint-hi cap dret ni comprenent
l'evolució de la Història, volen fer-li la llei. Tan si vols com no.
Carles Muñoz Espinalt (Catalunya, 1982) |
