e-mails d'interés nacional

El Quixot és una traducció

A la segona part d'El Quixot (1615), En Servent escriu: "En el dia d'avui hi ha impresos més de dotze mil llibres d'aquesta història: si no, que ho digui Portugal, Barcelona i València, on s'han imprès".1 Com que el paràgraf és a la segona part, és evident que l'autor parla del primer volum de l'obra, editat a Lisboa i València al 1605 i a Barcelona en data desconeguda.

A l'actualitat es coneixen les impressions de Lisboa, València i la prefabricada de Madrid, del 1605, però la de Barcelona és l'única edició impresa dins dels regnes peninsulars d'Espanya que ha desaparegut.

Els entesos creuen que En Servent es va equivocar en parlar de Barcelona.

Tanmateix, ¿com podia equivocar-se un autor tan meticulós com En Servent, en recordar les seves llavors tres primeres edicions, quan al llarg dels seus escrits connota que té a mà una gran documentació i una memòria prodigiosa? No estem parlant de les cent o dues-centes primeres edicions, sinó només de les tres primeres. ¿Hem de creure que En Servent no sabia on s'havien editat les seves tres primeres edicions del seu llibre més
famós i universalment conegut?

Jo sóc del parer que l'autor sabia de què parlava i que, per tant, l'edició de Barcelona va existir. I es va estampar abans del 1603 o, com a molt tard, abans del 1604. En aquest sentit, En
González Porto-Bompiani ens diu, al seu Diccionario Literario, que "l'edició més antiga de les conegudes fou impresa a Madrid i pel mateix Juan de la Cuesta al 1605. Se suposa, no obstant això, una edició anterior, de 1604".

Efectivament: hi va haver una edició anterior, perquè hi ha tres referències al Quixot al llarg d'aquest any de 1604. La primera, a la novel·la de La pícara Justina, que té el privilegi d'impressió datat al 23 d'agost de 1604. La segona, en una carta d'En Lope de Vega, signada a Toledo el 4 d'agost de 1604, on manifesta: "De poetas, no digo: buen siglo es este. Muchos en cierne para el año que
viene; pero ninguno hay tan malo como Cervantes, ni tan necio que alabe el Quijote". I finalment, la tercera referència es troba al llibre d'un Juan Pérez, intitulat Contradicción de los catorze artículos de la fe cristiana, de 1627, on explica que al 1604, era
en una llibreria i va sentir un estudiant que contestava a un altre client, en referència als llibres de cavalleries: "Ya nos remanesce otro don Quijote". Per aquesta raó, En Porto-Bompiani conclou: "Tot això fa presumir que al 1604 ja es coneixia la primera part del Quixot, que es va poder publicar per primera vegada aquell any en
una edició que no ha deixat rastre".

Ara bé: per tal com l'única edició coneguda que no ha deixat rastre és la de Barcelona, donat que es conserven les de València i Lisboa i la pseudoedició de Madrid, cal deduir que totes aquestes citacions feien referència forçosa a l'edició de Barcelona. Llavors, si aquesta impressió deia el mateix que les altres, per què va desaparèixer? Com que no fa sentit una resposta en aquesta direcció, crec que cal fer la pregunta d'una altra manera: No serà, que potser deia el mateix, però en una llengua diferent?

Jo crec que va ser això. Que l'edició de Barcelona de 1604 o d'abans, es va fer recollir per la censura oficial, com tantes i tantes altres obres del segle XVI, perquè era en català.

És evident que, si totes les edicions eren iguals i deien el mateix, potser la de Barcelona ho podia haver dit d'una manera diferent. És a dir, ho podia haver dit en una altra llengua que no fos la castellana, raó per la qual va desaparèixer l'edició sencera. I si no fos perquè En Servent, a la segona part del Quixot, ens diu que va existir, avui dia no en sabríem absolutament re.

La idea d'un Quixot traduït, es fa palès, a més, perquè són múltiples els al·legats del seu autor a favor de la llengua nativa. Un d'ells apareix al capítol IV de la 1a Part del llibre, on escriu que si
algú "parla en altra llengua que la seva, no li guardaré cap respecte; però si parla en el seu idioma, el posaré sobre el meu cap"; sentència que només té sentit en un país on la gent canvia de llengua fàcilment i on, aquest canvi, a més d'anar en detriment de la llengua pròpia té unes clares connotacions de deserció política. I, encara, al capítol XXIII, ens diu que, "tot i que posaren silenci a les llengües, no el pogueren posar a les plomes, les quals amb més llibertat que les llengües solen donar a entendre a qui ho vol allò que està enclòs a l'ànima". Que és com dir, que tot i tenir la
seva llengua prohibida, els conceptes que vol difondre, els pot estampar en una altra llengua.

Si, conseqüentment, En Servent despotrica dels qui canvien de llengua, i denuncia els qui la prohibeixen, però creu que, fins i tot en una altra llengua es poden transmetre ideals; si escriu a favor
de l'ús de la llengua pròpia i fa elogis a la llengua catalana, essent ell com era un habitant de la Nació Catalana, i essent com era un Servent, amb casa a Barcelona i llinatge a Xixona, i estar en contra de les traduccions de les llengües romàniques, com diu al capítol LXII de la 2a Part, no hauria escrit mai en castellà. Per tant, si el Quixot es va editar en castellà, és que havia de ser una traducció. Però,tanmateix, ¿hi ha rastres d'aquest fet al mateix Quixot?

Evidentment: al capítol IX de la 1a part, En Servent ens indica que, passejant per Toledo, va trobar uns papers escrits en àrab "que contenien la història de Don Quixot", Vist això, compra els cartipassos i se'ls endú. I demana a un morisc que "em posés aquells cartipassos, tots els que tractaven de Don Quixot, en llengua castellana, sense treure'n ni afegir-hi res". I, pagat el que li
havia de pagar per la feina de traducció de l'obra, "en poc més de mes i mig la traduí tota".

Fins ara, els entesos creien que aquest paràgraf era una simple qüestió d'estil, un recurs literari més entre els que els escriptors empraven per donar un fons de misteri a les seves obres. Però a vista del que he exposat fins aquí, em sembla més versemblant opinar que, com de costum, i de forma subliminar. En Servent ens està dient ben a les clares que la seva obra és una traducció. La conya que hi afegeix, en dir-nos que el traductor "s'acontentà amb dues arroves de panses i dues faneques de blat" té ara sentit si sabem que els censors traduïen de franc.

A més a més, les sovintejades referències al llarg de tot el text del Quixot al fet que l'obra és traduïda i que hi ha hagut un traductor, abonen la meva conjectura que no es tracta d'un recurs, sinó
d'una realitat. Així ho trobem novament, a l'inici de la 2a Part, al capítol III. Quan En Servent insisteix sobre les grandeses de Don Quixot, assenyala que "rebé tingui el curiós que tingué cura de fer-les traduir de l'àrab en el nostre vulgar castellà".

Sembla que la traducció va desplaure tant al mateix Servent, que al "Pròleg" no es va estar d'escriure que "jo, que, encara que sembli pare, sóc padrastre de Don Quixot", en clara evidència al fet altra llengua. Que és com dir que el Quixot castellà és el seu fill bord o il·legítim. I, encara, el disgust havia de ser tal, que ens assegura que ni volia prologar el llibre, "ni menys treure a la llum les gestes de tan noble cavaller". Les causes: "la lectura és seca com un espart" (potser referit a l'eixutesa de la llengua castellana); "aliena
d'invenció" (tal vegada inventada per un altre); "minvada d'estil" (perquè, en la traducció l'ha perdut); "pobre de conceptes" (segurament perquè el canvi de llengua i de perspectiva política, els ha empobrit); i "falta de tota erudició i doctrina" (com correspondria a una traducció d'aquestes dimensions).

També al capítol XXV, escriu que "hi ha sempre entre nosaltres una caterva d'encantadors que totes les nostres coses muden i trastoquen, i les tornen segons el seu gust i segons tenen les ganes d'afavorir-nos o destruir-nos". El paràgraf fa referència
a la realitat quotidiana, però no pas per això exclou una doble lectura que afecta de ple el text dels llibres escrits, entre els quals ara podem incloure el Quixot.

Per aquesta raó, En Servent també escriu que "jo determino que el senyor Don Quixot es quedi sepultat als arxius de la Mancha, fins que el cel depari qui l'adorni de tantes coses corn li falten".
La sentència, que recorda el testament del Pare Cases, que guarda els originals dels seus llibres sobre temes americans "fins que Déu ho consideri oportú", sembla sense sentit en un pròleg que acompanya una edició pública del llibre, car és absurd voler que el Quixot quedi sepultat en arxius, mentre s'estampa el llibre perquè el llegeixi tothom. Però no pas si fa referència a l'autèntic
Don Quixot: l'original català, segrestat per la censura reial, i guardat als arxius de Castella.

Jordi Bilbeny