rom daurat cristòfor colom
Almirall i Virrei Català
Descubridor d’Amèrica Rom
Rom d’homenatge a la Marina Catalana
de totes les èpoques
Aquesta es una LONA que cedim per les festes o " cremats " que es facin amb el ROM " Cristòfor Colom "
Per què no pot ser català?
(diari de girona)
L'origen de Cristòfor Colom sempre s'ha posat en dubte. La versió més arrelada i que tots coneixem és que l'home que va assegurar que per l'oest s'arribava més ràpid a les Índies que no pas per l'est, però que es va topar i descobrir el continent americà, era d'origen genovès. I que la Pinta, la Niña i la Santa Maria havien
salpat d'una població anomenada Palos abans de topar-se per primer cop amb el Nou Món.
Aquesta és la creença més generalitzada perquè així ens ho han ensenyat i perquè donem per suposat que això se sostenta amb documentació històrica que ho hauria d'acreditar. Però, no
tothom segueix la doctrina general i en Jordi Bilbeny (Arenys de Mar, 1961), filòleg i historiador, defensa la catalanitat de la
descoberta d'Amèrica. La seva és una teoria de la manipulació que, si ens la creiem com ho fem dels llibres d'història que aprenem a
l'escola, explica perfectament la catalanitat de Colom i que el Pals d'on van salpar les tres naus que van descobrir Amèrica era el del Baix Empordà. De paraula, Bilbeny assegura que té els documents que ho confirmen, cosa que no diuen els llibres de text. Creure una o altra cosa és qüestió de fe. I no està sol, sinó que hi ha molts d'altres historiadors, com Teresa Baqué, que comparteixen teoria.
Jordi Bilbeny ha dibuixat un cercle que a mesura que ha anat fent els descobriments diu anar tancant. Ahir, aquest diari informava de l'anunci fet per la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya que ha trobat documents que proven que el Pals baixempordanès tenia port els segles XVI i XVII. Per Bilbeny, aquesta ha estat la base de la seva investigació des de fa 20 anys i assegura que té referències del port de Pals des del segle X fins el XVIII que es fan en textos que documenten ràtzies d'àrabs que desembarcaven a Pals i baixaven cap a Barcelona o d'altres amb gravats on apareixen embarcacions que fondejaven enfront de la platja: "No era un port artificial ni hi havia cap escullera. Els vaixells ancoraven". D'aquesta manera, el Palos es converteix en Pals, i més quan afirma que Palos de Moguer -el poble andalús d'on es diu que van sortir les tres embarcacions en el primer viatge- no ha existit mai i que el Palos que existeix, de la Frontera, a Huelva, no es correspon amb la població fortificada i vila de nobles que apareix en les cròniques.
De fet, diu que els gravats d'aquest suposat Palos correspon amb Pals. Aclarida la localització, arriben els protagonistes. Colom era de Barcelona i va lluitar a la Guerra Civil catalana al costat de Iañes Pinzón, els coneguts germans Pinzón, portuguesos, que ha trobat
documentats a Palau-saverdera i Hostalric i que es van unir a la recerca de la nova ruta a lesÍndies. Del cartògraf i capità de la nau Santa María, Juan de la Cossa, Bilbeny sosté que és Joan de Cossa, de Castelló d'Empúries. La relació amb aquesta zona de la Costa Brava també la troba en la segona flota que va a Amèrica, en què hi és Pere Bertran de Margari, de Castell d'Empordà,
o que el Comte d'Empúries, senyor de la vila de Pals, és l'únic que les cròniques recullen que cabalcava al costat de Colom i dels Reis Catòlics. Més relacions són el matrimoni de Jaume Colom -Diego Colom en la història oficial- es va casar amb Isabel de Gamboa, filla de Martí de Gamboa, capità de la fortalesa de Torroella de Montgrí.
Aquí no s'acaben les vinculacions, però són les més destacades que explicarien que Pals i Catalunya van ser l'origen del descobriment del Nou Món. Per Bilbeny, la censura estatal es va
encarregar d'esborrar-ho tot i esvair la catalanitat d'Amèrica.
CONFIRMADA L'EXISTÈNCIA DEL PORT DE PALS
El millor homenatge que podem fer a l'almirall català Cristòfor Colom i als mariners, pescadors, mestres d'aixa, calafats i en definitiva a tota la gent vinculada d'alguna manera amb el mar,
és treballar de manera continuada per buscar aquella
informació que ens ajudi a resoldre- com fan els investigadors dels cossos policials- una reconstrucció dels fets històrics tal i com es van esdevenir en realitat. Potser cal deixar de banda el que ja se sap i anar a buscar precisament allò que no se sap, treballant amb les fonts directes d'arxius , llegint els documents manuscrits, treballant el terreny – donat que tal i com ampliarem properament, la fesomia de la costa ha canviat notablement sobretot en el darrer segle i això ha fet que tot allò que abans es trobava arran de mar, ara estigui retirat cap a l'interior. Per tant, és fonamental treballar d'una manera transversal i des de l'àmbit geològic, documental així com l'arxivístic i l'artístic i treballar sobretot amb la identificació dels personatges i dels fets i no basar -nos en conclusions , en tòpics i prejudicis que s'han anat repetint al llarg del temps.
Penso que la història no es pot fonamentar en la llegenda popular o en la formulació d' hipòtesistal com de vegades- reflecteix la historiografia oficial, i sobretot amb tot allò vinculat al
descobriment d'Amèrica.
“ Se cree que fué oriundo de Génova...” diuen moltes fonts “
històriques”, però potser hauríem de veure clarament que
aquestes formulacions – vàlides en segles passats- no estan
basades en fonamentacions demostrables, i si presumim de
viure en una societat àvida de lleure, consum i cultura,
sempre a la última en tot moment sobre tot el que s'esdevé
en el món, com és que seguim ancorats en un plantejament
historicista absolet inamovible que s'escuda en el “misteri”
de Cristòfor Colom ?
Com deia anteriorment, si els experts que s'encarreguen de
resoldre crims tiressin tan aviat la tovallola i no tinguessin
en compte una pista, un evidència per més petita que fos, a
on aniríem a parar ?
En aquest cas, faig aquesta comparació perquè penso que a
hores d'ara, tenim els mitjans necessaris per esbrinar aquest i
més misteris, i que amb l'aparició documental del PORT DE PALS , ha ressorgit de l'oblit, del desconeixement i de la ocultació, una vila de Pals molt diferent a la coneguda fins al moment, amb tradició marinera, moviments de vaixells d'arreu del món, tràfec comercial de vendes i lloc d'aturada d'embarcacions, amb una barra riquíssima i valorada segons les veus dels testimonis de
pescadors que vivien l'any 1607, com la millor barra de serdinal de tota la costa catalana.
Amb tot això, ara res pot negar la possibilitat que Cristòfor Colom i l'expedició cap al Nou Món haguéssin pogut sortir del port de Pals, tal i com afirmen també altres investigadors.
Us oferim en primícia absoluta per primer cop a la web d'histocat.cat, alguns extrets de les transcripcions manuscrites de la Corona d'Aragó que us traslladaran de nou al PORT DE PALS.
LA MARINA CATALANA A L'ÈPOCA MEDIEVAL I MODERNA :
LA SUPREMACIA MILITAR DEL
MEDITERRANI I L’ATLÀNTIC.
"Catalunya és un país que va ser Capdavanter en l'Art Nàutic
del món i va ostentar la supremacia militar, nàutica
i marítima tan sols amb l'única ombra dels altres dos
països, els únics vessats i al mateix nivell de perícia,
coneixement i manera a la cultura de la tradició marinera :
El passat dels catalans fou la d'un país gloriós i esplendorós
que anà creixent i expandint la seva fama mar enllà."
Durant els segles XIII, XIV i XV les naus, caravel·les i galeres navegaren incansablement en les mars de gairebé totes les parts del món: Ambaixades a Xina – en tenim una mostra als capitells esculpits del monestir de Ripoll des d'on silenciosos esperen a ser reconeguts com a tal - i els cossos diplomàtics van fer arribar als prínceps i reis d'altres contrades els seus desitjos de bona amistat. Tenim com a mostra d’exemple la reimpressió facsímil feta a València el 1974 amb una compilació feta per D. Antoni de Capmany i de Montpalau titulada: “ Antiguos tratados de Paces y Alianzas entre algunos reyes de Aragón y diferentes principes infieles de Asia y Africa, desde el siglo XIII hasta el XV.”
El model de les nostres lleis marítimes fou imitat pels altres països els quals observaren com les normes i les lleis marítimes catalanes eren les millors del món per ser les millors redactades i les més avançades jurídicament.
Coneixem les gestes – per les fonts documentals que han arribat als nostres dies- de tots aquells homes que lluitaren en les batalles contra l'enemic, però també molts personatges i moltes d'aquestes grans victòries ens són encara desconeguts/es, ja sigui oblidades en la memòria dels temps , ja sigui per no haver estat treballades encara i per tant, amb grans possibilitats de recuperació d'aquesta memòria històrica medieval tan important a fi de conèixer amb rigor i veracitat aquesta part tan important de la nostra història que encara roman submergida en la foscor que suposa el desconeixement.
Per tal de poder visionar correctament aquesta època històrica és fonamental entre d'altres àrees temàtiques el coneixement,el funcionament i estructura de les ordes religioses – pilar que sostenia l'organització militar del moment- . En aquest àmbit, la Fundació d'estudis Històrics de Catalunya entra a formar part d'una investigació que està duent a terme l”Institut D'Estudis Medievalistes “ ( I.E.M ) de la Universitat de Lisboa . Però també és fonamental una investigació transversal des dels àmbits de la geografia, la diplomàtica, la paleografia, la història de l’art, el llatí, el coneixement de les lleis i ordenances medievals per entendre “ què expliquen i a què fan referència aquests documents “. Amb tot plegat, podrem reconstruir el veritable paper que jugà la Marina Catalana en les expedicions, en les batalles i conquestes, i en els viatges d’exploracions.
Sabem que en moments de perill a causa d'alguna guerra o per la manca d’alimentació ( bàsicament de la matèria prima com era el blat ) es manava armar una galera al port de Barcelona tal com ens testimonien els nombrosissims documents conservats en els nostres arxius i en arxius d'altres països.
Hi havia una estamentació i un organigrama extremadament organitzat i acurat jurídicament i legalment parlant que situa l'edat mitjana catalana molt lluny d’un suposat període decadent , en crisi constant , fosc i desconegut, ans tot el contrari.
L’argumentació que fins ara coneixíem repetia constantment el mateix discurs, quan en realitat, s’està descobrint que el poc coneixement que tenim no és degut únicament a una manca de documents ( tot i que és cert que n’han desaparegut molts ) o per una manca de fonts escrites, documentals, artístiques... d'on extraure aquesta informació . El poc coneixement que en tenim és perquè : NO S'HA INVESTIGAT . Romanen nombrosos documents notarials en els arxius històrics, comarcals, locals, diocesans, particulars...esperant a ser redescoberts.
Com a mostra de la importància de la Marina Catalana i de la necessitat profunda i arrelada de recuperar la història de tots aquells que la van configurar però sobretot per conèixer i difondre el paper marítim medieval i modern de Catalunya us volem oferir un tast de vàries notícies al respecte. Els següents paràgrafs del Sr. Francesc de Bofarull i Sans el 1896 extrets del seu llibre “Antigua Marina Catalana” - Establiment Tipogràfic de Fills de Jaume Jesús diuen el següent:
“.. Els treballs a les drassanes continuaren amb una activitat incessant i els seus dipòsits el 1390 foren insuficients per a guarir sota les immenses arcades , que encara avui es conserven, una esquadra de vint-i-cinc a trenta galeres... Alfons V el Conqueridor de Nàpols, l’any de 1419 inicia la construcció i arranjament de gran nombre de vaixells, l’allistament de molts més i forma una poderosa esquadra per dirigir-se a Itàlia. Amb aquest motiu es van donar nombroses ordres encaminades totes a la construcció i equipament de naus... El 1461 en al guerra defensiva de la persona de D. Carles, príncep de Viana, la Diputació de Barcelona va armar 24 galeres sota el comandament de Ramon de Pinós, sense comptar amb moltes més que es trobaven a les Drassanes. El 1466 va sortir de Barcelona una Armada amb 20 naus sota el comandament de Pere Joan Ferrer, que havia de socórrer Amposta dels Reialistes...Els últims armaments dels catalans, segons Capmany, foren el 1506 pel viatge del Rei Catòlic i la seva esposa Germana de Foix a Nàpols, armada que fou capitanejada per D. Pere de Cardona...”
Hi ha molta informació documentada de com estaven organitzades les armades de la flota Catalana , el que falta per saber en profunditat és quins esdeveniments polítics, socials i històrics succeïren amb tot plegat i aquesta és, en aquest sentit, la feina que està per fer.
Una altre mostra d’ exemple d’ aportació documental de grandíssim valor és la descripció dels senyals heràldics als vaixells- fonamental - per reconèixer sota qui estava el comandament d’una nau i amb quin objectiu.
N’oferim una mostra que extraiem del llibre “La Drassana Reial de Barcelona a l’Edat Mitjana” de l’autor Albert Estrada Rius.
“En el capítol dels senyals heràldics, cal mencionar també que la trompeta del trompeter de cada galera també podia estar decorada amb un penó de roba en el qual es marcaven els símbols heràldics. Aquests petits penons eren obrats per l’ofici qualificat de senyaler. Així es detalla en un albarà del 1372 en el qual Pere Travé, senyaler de Barcelona, reconeix haver rebut el preu del penó d’una tuba o trompeta que va marcar amb els senyals del comte de Cardona. Precisament, en un dels dibuixos que il·lustren el Dietari de la Diputació del General apareix la representació d’un d’aquests instruments, segurament un anafil amb el seu penó armoriat...
...A part de les banderes pròpiament dites, les galeres tenien altres estendards militars constituïts per les banderes beneïdes el dia d’obertura de la taula de l’acordament de la tripulació i dels quals el més important era el senyal reial, que era embarcat i estava alçat a la galera de capità de l’estol, protegit per un guàrdia. En cas de combat a bord, era defensat pel mateix capità general o cap de l’estol, que havia de morir, si calia, als seus peus abans de lliurar-lo, tal com es prescriu en les ordinacions sobre el fet de la mar del 1354, redactades amb la supervisió del capità general Bernat de Cabrera”Infinitud de fonts escrites i documentals de totes les parts del món i de totes les èpoques històriques es fan ressò i exalten la supremacia naval de Catalunya i la perícia, fortalesa, estratègia, valor i experìencia en l’art de la nàutica dels Almiralls, mariners i de tots aquells que componien l’estol naval medieval català, així ens arriba la veu del “Vescomte de Santarem” geògraf, des de Portugal:
El següent passatge està extret d'un treball de la pàgina web de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya i posa de rellevància el veritable paper que tingueren els catalans i la seva MARINA al llarg dels segles, un paper elogiat per tots els països del món al llarg dels segles en quant a perícia i experìencia en l'art nàutic del món que molts van arribar a envejar. Aquest document pertanyia al “Vizconde de Santarem”, geògraf portuguès. En aquest passatge, veiem com no deixa dubtes a quines eren les nacions dominants dins la marina militar. És una traducció del francès, el qual es pot veure a la pàgina web esmentada a l’anotació al peu de pàgina.
“... La concordança entre totes les planxes abans esmentades i d’altres dels segles XIV i XV, anteriors a la descoberta dels portuguesos i que assenyalem en aquesta obra, prova que els Venecians, els genovesos i els catalans, que eren en aquells moments les nacions més instruïdes en l’art nàutic i els seus cosmògrafs els de més renom i fama, ignoraven tots ells el traçat i l’existència de la costa d’Àfrica més enllà del cap Bojador, i les notes que es llegeixen a la carta dels germans Pizzigani, així com a la de l’Atlas Català i l’absència de nomenclatura més enllà del paral·lel de les Canàries, no deixa cap dubte sobre la ignorància que es tenia en referència a aquest fet.” ...
Això ens reafirma sense cap mena de dubte, el mateix missatge que altres fonts també confirmen: Que els catalans eren una potencia naval indiscutible, una de les úniques nacions, més ben preparades, expertes i amb més renom de tot el món junt amb Venècia i Gènova, i que els seus cartògrafs i escoles de nàutica les de més prestigi.
Caldrà potser a partir d’aquí, indagar on teníem aquestes escoles nàutiques?
I no només en l’art nàutic van ser brillants els catalans, també cal fer un salt al passat per preguntar-nos on són els artistes catalans de l'època “dita obscura” ? on són les grans figures, els científics i polítics que jugaren un paper important a l'època medieval i moderna de la història de nostre país. Les obres del pintors florentins, catalans i els mateixos artistes eren requerits constantment des de diferents castells i palaus de les diferents parts de la nostra terra i navegaven al llarg en un principi del Mediterrani, després per l’Atlàntic per fer gaudir els nobles, els prínceps i els reis més exigents.
Llavors, on caldria anar per poder escoltar bocabadats amb el mateix detall, rigor i veracitat encara més informació del que acabem d’explicar, on podem gaudir dels mapes com el presentat a la capçalera d’aquest a presentació ? I el que és més important... Qui ens ho pot explicar i com se’ns justifica la presència de les banderes catalanes? Però sobretot... a quin lloc podem anar per veure o conèixer tot el que d'una pinzellada acabem de citar?
Sens dubte, el retorn cap a la Descoberta de la mar Oceana l’ha de capitanejar Barcelona, la ciutat segons el viatger alemany Hieronymus Münzer on hi s'hi troben més castells i palaus així com l'urbanisme més ben erigit de tot l'Europa medieval a les darreries del segle XV. Aquesta descripció la recull durant el seu viatge al seu pas per Espanya i Portugal l'any 1494-1495.
Cal recuperar, recopilar i reescriure de manera clara i entenedora per a la gent - la nostra veritable història- Cal fer la llum dins la foscor cercant i reunint a través d'un projecte ambiciós, històric nacional i de tots l'estudi d'aquests aspectes desconeguts: El paper de la marina catalana dins un país que fou considerat el millor entre els millors del món. Per tal de fer això possible, caldria no perdre'ns en múltiples paràmetres i àrees, prioritzant en tot cas i en un primer lloc la REVISIÓ D'AQUELLES ÈPOQUES DITES “FOSQUES O DESCONEGUDES “ del nostre país.
En aquest sentit, s'està treballant perquè aquest tractament i estudi del coneixement, la feina d'investigació rigorosa històrica, la coordinació de tots els àmbits que la composarien es pugui materialitzar en un “ Espai de Recerca, Interpretació i Difusió” - situat a Barcelona - la recerca del qual aniria dirigit per la Fundació D' Estudis Històrics de Catalunya amb el suport d’empresaris com els de la Xecna , empresa implicada en la recuperació i la difusió de les figures transcendentals històriques catalanes ( els Almogàvers, el Rei Jaume I , Colom ..) . Empresaris imprescindibles per rescatar el nostre passat històric donat que amb un producte de clara connotació catalana i amb l'explicació del personatge al qual representen, ara cada dia menys gent ignora “ que era un almogàver “. Empresaris amb el valor, el compromís i la força de reprendre el timó cap a la recuperació del passat històric de Catalunya, cap a terres llunyanes plenes d’aventures per on els nostres avantpassats van trepitjar.
No fa tants segles, els productes catalans fabricats a Catalunya eren considerats els millors i de més qualitat del món. Tal i com recull Joan Amades, els espasers de Barcelona gaudien de fama mundial i els països de la resta d'Europa i fins i tot d'Orient, no volien cap altra espasa que no fos la fabricada a la Ciutat Comtal. Reflexionem per tant mentre llegim aquestes afirmacions...
La primera vegada que França lliurava una guerra marítima tenia contra ella la potència naval més temible”.
Charles de la Roncière
Historiador de la marina. Es refereix a la marina catalana i a la batalla naval de Roses del 1285
Charles de la Roncière
El portulà normal és un treball català
Nils Adolf Nordenskjöld
Geògraf (i historiador de la cartografia), explorador suec d’origen finlandès que va ser el primer en fer el pas del nordest àrtic
Cal no oblidar que els treballs dels marins catalans foren per a l’Àfrica occidental el que havien estat el dels mariners normands-escandinaus pel nord del Nou Continent. Uns i altres precediren els descobriments que han il·lustrat els noms de l’infant Enric i d’Isabel de Castella. L’illa de Mallorca era des del s. XIII el focus de coneixements científics en el difícil art de navegar.
Alexander von Humboldt
Naturalista i explorador alemany
Eva Sans
Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya
www.histocat.cat
La catalanitat de Colom
La teoria que Colom era italià i va descobrir Amèrica amb l'ajuda dels espanyols comença a trontollar, i no només pels estudis iniciats des del Principat que asseguren que Cristòfor Colom era català, no.
Tal com informa Vilaweb, a la línia d'estudis iniciada per Bilbeny s'hi ha afegit Charles J. Merrill, un prestigiós professor nordamericà, que ha estat un any a Cervera estudiant els orígens del descobridor i que prepara un documental pel Discovery Channel on confirma la hipòtesi formulada per Jordi Bilbeny segons la qual Colom era català, tot i que el seu origen hauria estat amagat i falsificat pels interessos de la corona espanyola.
Segons Merrill, professor d'espanyol al seminari Mount St Mary's, la família de Colom seria hostil a la corona espanyola, i el descobriment del veritable origen de Colom tindria importants implicacions històriques.
Una mostra més, en aquest cas d'origen internacional, sobre com la historiografia moderna pot acabar desmuntant una de les mentides més grosses de la història.
Entitat Col.laboradora
Clica i entra a la web de la FUNDACIO D'ESTUDIS HISTORICS DE CATALUNYA
Antiga marina catalana
" La marina catalana, superior a totes les demés dels altres estats, fou la més considerada i temuda"
( D. Francesc de Bofarull i Sans. " Antigua Marina Catalana" )
"Segons el llibre anteriorment esmentat de D. Francesc de Bofarull i Sans ( 1895), Catalunya a principis del segle IX tenia marina pròpia per l'atac i defenda dels pirates àrabs que envaien les seves costes. L'any 813, Armengol, comte d'Empúries, derrotà l'armada sarraïna al canal de les illes Balears i retornà la llibertat a 300 corsos captius que portava l'esquadra enemiga."
" Al sigle XI el comte de Barcelona, Ramon Berenguer II, establí el dret de protecció a totes les naus que entraven o sortien de Barcelona y gaudien alhora de la salvaguarda del príncep des del Cap de Creus fins al port de Salou."
" A l'ombra de la marina de guerra anà creixent la marina mercant de Barcelona, i en el segle XIII varen ser frequents els viatges als ports d'Itàlia, Egipte, Ceuta i costes de Barbària. Jaume I accetuà amb mesures administratives i econòmiques la protecció al comerç marítim i el 1227 otorgà un privilegi establint la preferència per aquesta mena de viatges a favor dels vaixells barcelonins. [,,,] La freqüència de comunicacions amb les costes d'Àfrica i els mars de Llevant va fer comprendre la conveniència d'establir centres protectors i el rei Jaume I concedí a la ciutat de Barcelona el privilegi pel nomenament de cònsols que va ampliar el 1266, fent-lo extensiu als cònsols nomenats per Ultramar. La dada més antiga que apareix sobre el càrrec de cònsols, es remonta a l'any 1263, en el qual el rei Jaume I l'onze de març durant dos anys a Guillem de Moncada cònsul d'aduana d'Alexandria."
Sobre Cristòfor Colom: Del llibre " Els viatges al Nou Món" ( Llibres de l'Índex)
... la tercera causa per la qual l'Almirall tenia pressa a venir a aquesta illa ( La Espanyola ) era que veia que se li danyaven i se li feien malbé les provisions, de les quals en tenia tanta necessitat per tal de socórrer els que allí estaven, per les quals tornà a plorar, destacant que les obtingué amb grans angoixes i fatigues, i diu que si se li fan malbé, no té esperança de rebre'n d'altres per la gran contradicció que sempre patia d'aquells que aconsellaven els Reis "els quals", diu ell aquí, " no són amics ni desitgen l'honra de l'alt estat de Ses Alteses, les persones que els han dit mal de tan noble empresa."
" .. I dic que Vostres Alteses no heu de consentir que aquí provi ni posi peu cap estranger, llevat de catòlics cristians, puix que això fou el fi e el começament del propòsit, que fos per acreixement i glòria de la religió cristiana, i que no ha de venir a aquestes parts cap que no sigui bon cristià."
" .. I vaig venir a la vila de Pals, que és port de mar, on vaig armar tres vaixells molt aptes per a tal empresa. I vaig partir del dit port molt abastat de molts manteniments i de molta gent de la mar a tres dies del mes d'agost del 1492, un divendres, mitja hora abans de l'alba..."
"Lo còdich del CONSOLAT DE MAR, famós en tota l'Europa mediterrànea desde'l segle XIII fins al XIX, és essencialment català per sa forma, per son esperit y per los testimonis històrichs fins ara no impugnats seriament en les nacions rivals que l'adoptaren com norma única de son regiment maritim y mercantívol.
"... Mes, malgrat sa senzilla naixença o potser gracies a ella, aquells quaderns foren llegits àvidament, trelladats en copies infinides, portats d'una a l'altra banda del mar y, finalment, considerats com la dèu més sana, pura y abundant de llegislació marítima. Per aixó, l'una darrera l'altra, totes les nacions mediterrànees y algunes del Nort van adoptant la novament formulada consuetut en sa forma primitiva, sortida de l'escuma del mar com la Venus mitològica... "
( Llibre de Consolat de Mar )
( .. és català antic, es podria traduir en català modern però diu ben clar com totes les nacions rivals l'adopten per ser el millor en la redacció de les seves lleis jurídiques marítimes. )
" Diu lo tractadista portuguès José Ferreira Borges que totes les lleys mercantívoles marítimes abans observades al Orient com lleys de polícia de la navegació, y les que pertanyíen al comers dels mars de Llevant, foren reunides en un còdich ab lo nom de Consolat de Mar. Aquesta colecció, tant coneguda en tot lo mon, es, després de les lleys gregues y romanes, la més celebrada y més antiga que s'ha observat en lo comers y en la navegació. "
" Giannone en sa Historia Civil del Regne de Napols (1732), parla de les lleys del Consolat com del còdich qu'en la baxa edat se subrogà en la Corona de les Dues Sicilies a les Taules Amalfitanes que havíen regit per molt temps en les controversies marítimes després que les lleys ródies y'l dret grech-romà quedaren enterrats per la barbarie y les revolucions d'Occident. Quan los Catalans, Pisans, Genovesos y Venecians lograren ferse tant o més poderosos en la mar que'ls Amalfitans per ses navegacions a les parts de llevant y altres, nasqué d'aquí un nou còs d'estatuts y costums qu'avuy reduhides a un petit volúm, corre ab lo títol de Consolat de Mar del qual los navegants prenen la norma pera determinar ses qüestions, y havent produhit bons efectes en los pobles, fou aprobat per tots los prínceps; de manera que les regles en aquell llibre establertes foren inviolablement observades com estatuts y costums particulars. Aquest llibre, qu'está en mans de tots, tè complerta autoritat y vigor en lo tribunal del Gran Almirall del nostre Reyalme. "
Giannone en sa Historia Civil del Regne de Napols (1732), parla de les lleys del Consolat com del còdich qu'en la baxa edat se subrogà en la Corona de les Dues Sicilies a les Taules Amalfitanes que havíen regit per molt temps en les controversies marítimes després que les lleys ródies y'l dret grech-romà quedaren enterrats per la barbarie y les revolucions d'Occident. Quan los Catalans, Pisans, Genovesos y Venecians lograren ferse tant o més poderosos en la mar que'ls Amalfitans per ses navegacions a les parts de llevant y altres, nasqué d'aquí un nou còs d'estatuts y costums qu'avuy reduhides a un petit volúm, corre ab lo títol de Consolat de Mar del qual los navegants prenen la norma pera determinar ses qüestions, y havent produhit bons efectes en los pobles, fou aprobat per tots los prínceps; de manera que les regles en aquell llibre establertes foren inviolablement observades com estatuts y costums particulars. Aquest llibre, qu'está en mans de tots, tè complerta autoritat y vigor en lo tribunal del Gran Almirall del nostre Reyalme.
Notícia al diari La Mañana: "Crean un ron que reivindica el origen leridano de Colón ".
» Veure notícia [29.04.2008]
El cremat
Aquesta reconfortant beguda a base de rom, que tot i beure's calenta és típica de les nits d'Estiu, està embolcallada amb i la llegenda i l'aroma del Carib, de la Cuba de les havaneres, les palmeres, el rom i les mulates, que els americanos, indians i mariners reflectien en les seves nostàlgiques i cadencioses cançons. De Torrevella a Cadaqués, de Maó a Vilanova i la Geltrú hi ha, encara presents, aquestes reminiscències, en forma de cors que canten havaneres.
El cremat, (dit també rom cremat) però, és originari de la Costa
Brava, si bé ha assolit una gran difusió arreu.
Malgrat aquesta evocació antillana, però, encara avui la marca de
rom més famosa del món, exiliada de Cuba, porta un nom català,
Bacardí. També el sucre té un origen relacionat amb Catalunya, ja que els àrabs varen dur la canyamel- el bonic nom valencià a Gandia; de "trepitjar" la canya, a més, en ve el "trapiche" cubà... I, si no fos prou, un dels grans havans és també de nom català (la família Partagàs és d'Arenys, on es conserva la seva partida de naixement, redactada en català).
A Catalunya, altrament, una casa comercial encara existent fabrica
rom des del 1818. Aquesta beguda, abans de l'auge del brandy, fou molt popular, tant begut sol, com cremat o calent, com formant part del carajillo o cigaló. Era costum, entre els nostres avis, cremar el rom en el propi got o copa característica, de vidre gruixut.
I encara, una evocació més llunyana: l'invent dels destil.lats, dels
quals el rom en forma part, es deu a un altre gran personatge català medieval, Arnau de Vilanova, l'inventor de l'"aquavit" (aqua vitae o aiguardent).
El cremat, doncs, és una beguda de fortes arrels catalanes però que, pels seus ingredients i el seu clima, evoca un mític i paradisíac món tropical: aiguardent de canya o rom, sucre i cafè. Poques begudes compostes tenen una composició tan reeïxida. Ens recorda, al lluny, l'antiga tradició dels "vins calents", les meigas de la queimada gallega o els grogs o antigues begudes de pirates.
El món de les noves havaneres catalanes evoca l' ambient caribeny, com es pot veure a la lletra de "El meu avi":
Quan el català sortia a la mar,
els nois de Calella feien un cremat.
Amb aquesta recepta, certament, fareu el cremat, si fa no fa,com el
feien aquests braus mariners de l'antiga Costa de Llevant, l'actual
Costa Brava.
Ingredients
(per a uns 2 gotets per persona, comptant-ne-hi unes 12)
1 l d'aiguardent de canya (fabricat per les mateixes
destil.leries de rom, i comercialitzat)
1 l de rom negre daurat o intens
1 canó de canyella
2 peles de llimona
150/200 g de sucre (aproximadament)
12 grans de cafè
2 tasses de cafè (opcional)
Elaboració
Aboqueu l'aiguardent de canya i el rom en una cassola de terrissa,
així com el sucre, els grans de cafè, les peles de llimona i la canyella. Ho enceneu i ho aneu remenant fins que la mixtura quedi
reduïda 1 2/3 parts, aproximadament (uns 15 minuts de combustió, més o menys). Quan creieu que està a punt, ho apagueu tapant la cassola o, simplement, afegint-hi les tasses de cafè, calent (opcional).
Serviu-ho tot seguit.
Notes
Abans alguns mariners prescindien del rom, és a dir, que el cremat
es feia només amb aiguardent de canya; en aquest cas s'assemblaria a la queimada gallega, que es fa amb aiguardent de vi.
Hi podeu aportar el vostre toc personal variant les proporcions de
canya i rom. Hi ha qui hi afegeix una copa de brandy o d'algun altre licor o aiguardent, cosa que sembla innecessària. Un toc personal que surt molt bé, consisteix a utilitzar sucre morè de canya, i, fins i tot, tirar-ne una mica sobre les flames mentre s'està fent el cremat, cosa que li dóna un accent especial.
És imprescindible que feu servir una cassola nova o que només es
faci servir per al cremat (en ser un material porós, reté els
gustos), i per evitar que us cremeu, un cullerot de fusta (si és
metàl.lic, aneu amb compte) que serveix per anar atiant les flames.
Per repartir podeu utilitzar una llossa metàl.lica. El cremat,
sobretot si fet és de nit a l'aire lliure, si s'apaguen els llums
(en cas d'estar a dins) mentre crema (i si es canten havaneres!) és
una veritable festa d'amistat i goig. Cal tenir en compte que donat
que part de l'alcohol s'ha cremat, és una beguda més aromàtica que no pas massa carregada de graus.
En d' altres zones costaneres, de Menorca a Castelló, es fan cremats més o menys similars, que es diuen cremat o carajillo, cremadeta, cassoleta i calmant. Es fa també amb aiguardent de canya, rom, sucre, cafè, i, a més, poden tenir anís, brandy pela de llimona.
JAUME FABREGA
Cartell / Poster Gratuït per l'establiment que el demani
