vi tot pagat
L' esperit Català rebrota sempre i sobreviu als seus il.lustres enterradors
Pròleg de l'Enric Vila el llibre de " La solució Cambó " de Francesc Pujols
Si la política catalana fos seriosa, i els seus líders tinguessin dos dits de front, Francesc Pujols seria un autor de capçalera i aquest llibre seria un dels més llegits de tots. Esclar que potser llavors Catalunya ja no seria Catalunya sinó que seria un país normal -com Holanda, per exemple- i aleshores sí que Pujols no passaria de ser un pobre bromista, com se l’ha considerat sovint. Que Pujols va concebre la seva obra com una broma és evident; el que no és tan clar, perquè sinó seria un autor respectat, és que la seva broma és perfectament seriosa: com totes les que desemmascaren la frivolitat i la posen al seu lloc. De sempre i a tot arreu, l’autor que ha calgut respectar i llegir amb atenció ha estat no pas aquell que sacralitza o fa broma de qualsevol cosa, sinó aquell que sap ridiculitzar tot allò que no sent important ho vol semblar, i a l’inversa. I, en aquest sentit, a l’hora de parlar de Catalunya, ningú com Pujols ha destriat tan bé el gra de la palla.
Ningú com ell ha explicat amb tanta lucidesa els valors de la catalanitat i el sentit de l’existència d’una nació com Catalunya, sense estat ni energia per aconseguir-ne un a curt termini, ni probablement mai. És cert que en les obres més treballades, com ara El concepte general de la ciència catalana o La història de l’hegemonia catalana en la política espanyola, Pujols s’explica amb un estil desconcertant i enfarfegós. Aquest estil, que ell va batejar d’orgànic, i que Gaziel anomenava estil de rotativa perquè enllaçava una frase amb l’altre fins a constituir autèntiques llonganisses d’ironia i d’erudició forma part de la seva broma i ell en va fer tot un antídot contra la banalitat i l’esnobisme: contra els lectors que no es mereixen la seva saviesa. Com que ja en la seva època eren majoria, aquesta forma d’escriure li va permetre, en ocasió de l’aparició del seu Manual Hiparxiologia, que havia dictat a Josep Pla, fer posar un text a la faixeta que deia: “L’escriptor menys llegit de Catalunya explicat pel més llegit”.
Tot i que l’enginy era la gran debilitat de Pujols, ni tan sols això el va portar mai a la impostura gratuïta, a l’estil per l’estil. Pujols va ser sempre un home d’una sola peça: salvatjament sincer, implacable amb el tòpic; incapaç de cedir a la convenció o a la frase de conveniència. Per això, es va anar quedant sol a mesura que les anècdotes relacionades amb les seves sortides de to augmentaven. Les dones el tenien per un animal i els homes vulgars el prenien per boig. N’hi ha prou de recordar el disgust que va donar al doctor Borralleres, gran amic seu i ànima de l’Ateneu dels anys 20, quan se li va morir el pare. Naturalment, Pujols va anar al funeral. Però quan li va tocar el torn de donar el condol, en aquella fila índia que es fa davant dels afligits familiars, no va ser capaç de seguir el formulisme i va haver de dir alguna cosa que de veritat sentís: “Molt ben triat el taüt, molt bonic”.
El drama va estar servit: van passar anys fins que Borralleres li va tornar a dirigir la paraula. Igualment estava servit el drama cada vegada que un editor li publicava una obra: el fracàs era sonat i els pocs lectors que s’enduien el llibre a casa l’acabaven tancant irritats, amb la sensació que Pujols els havia tornat a prendre el pèl. I tot a causa d’aquesta personalitat indomable, inútil per a la comèdia humana, que el va portar a dir, parlant del seu germà mort i l’anada in extremis que havia fet a Lourdes, que en aquell cas el miracle s’havia produït a favor seu. El desmesurat sentit del ridícul de Pujols i la seva obsessió per la veritat, tant li impedia exhibir el seu talent com afalagar la vanitat dels altres. Només aquest intolerant menyspreu per la fatxenderia i el cartró explica que l’obra que més feina li va donar, l’esmentada Concepte general de la Ciència Catalana, es publiqués amb un cos de lletra i un interliniat tan petit que la fan gairebé il·legible. Això sense comptar l’estil orgànic, queacaba de complicar la comprensió del text.
Per sort, l’obra que el lector té a les mans és, de llarg, la més fàcil i amena de Pujols. La solució Cambó és l’única que li va fer guanyar diners, segons reconeix ell mateix a les memòries. I no és estrany perquè és l’única que va escriure per vendre, fent totes concessions necessàries a la claretat. A l’hora d’escriure aquest llibre, Pujols no tant sols va renunciar al seu estil orgànic, que llavors ja era temut i famós -i no pels llibres, que ja he dit que no es venien, sinó per les seves col·laboracions als diaris barcelonins que eren freqüentíssimes. A més, aprofitant l’esclat de la premsa catalana, va adoptar un estil periodístic en voga, i va plantejar el llibre com una entrevista, gènere tan nou llavors a Catalunya que encara s’anomenava en la seva accepció angloxasona: interviu.
Naturalment, l’opció tenia un fons foteta, però aquest cop la broma no posava a prova la paciència del lector. Pujols devia creure que no era el moment de vendre la pell cara. A finals de 1930, mort Primo de Rivera, la dictadura s’enfonsava, l’ambient es polititzava i Catalunya bullia d’il·lusions. Macià, convertit en ídol popular, esperava a l’exili l’hora del seu retorn; Cambó creia que havia arribat el seu moment; el lerrouxisme ja no feia por; el prestigi estava del costat dels intel·lectuals catalanistes i el país, després d’haver-ho provat tot per oblidar la llengua pròpia, començava a veure la cultura castellana com una cosa falsa, vella i corcada. Semblava que l’esperit de la Renaixença s’imposava i que tot era possible. I segurament per primer i últim cop a la vida, l’escepticisme de pedra picada de Pujols va cedir a l’esperança.
La solució Cambó és fruit d’aquest instant d’optimisme en què Pujols creu que Catalunya té una oportunitat d’or i que ell potser podrà contribuir a que no s’esguerri. Pujols, que mai es cansava de dir que no tenia pressa perquè li fos concedida la raó perquè la veritat té el seu ritme i no se la pot forçar, es va abocar al pamfletisme polític. Tot el seu pensament, recollit en centenars de pàgines escrites amb el seu peculiar estil, el va destil·lar aquí al servei d’un sol objectiu: que el país no fallés. Aquesta esperança, disfressada amb la ironia pujolsiana de sempre, fa que aquest sigui no només el llibre més fàcil de Pujols sinó també el més innocent i generós. I malgrat això, o potser per això, la seva proposta és especialmment lúcida i vigent. Si el lector té una mica d’imaginació i de coneixements d’història, es farà un fart de riure i de plorar establint paral·lelismes amb l’actualitat i constatant fins a quin punt els temors i les esperances de Pujols tenien justificació.
Llàstima, només, que hagin hagut de passar 75 anys perquè el llibre es reedités. Durant la dictadura, l’obra no va fer cap falta. Però després hauria ajudat a combatre alguns tòpics fins avui gairebé indiscutibles. Una oportunitat com la de l’any 30 no es tornarà a donar. Però oportunitats sempre n’hi ha. I aquests últims temps, la retirada de Pujol, el resultat de les últimes autonòmiques i la discussió de l’Estatut, havien obert un panorama que feia possible replantejar les coses. En aquest sentit, si no es perd l’humor, es pot dir que el llibre és molt oportú perquè mostra fins a quin punt el país és especialista a dilapidar oportunitats. Contraposat amb l’actualitat, el llibre pren el to grotesc que per un cop Pujols s’havia abstingut de donar a una obra seva. Deixa convençut el lector que el catalanisme s’ha tornat a precipitar, que no era el moment de l’Estatut, que el país no havia de desgastar els seus actius polítics en la discussió d’un nou text autonòmic, sinó en la promoció d’una reforma de la Constitució que, més endavant, permetés redactar-ne un de més ambiciós. Encara que calgués esperar.
És aquest canvi de paradigma el que Pujols planteja en el llibre: afrontar els problemes de base abans d’anar a discutir a la menuda. És un plantejament intel·ligent, tenint en compte que així com Espanya sempre ha tendit a unir el catalanisme, Catalunya l’ha dividit -com s’ha vist durant la redacció del nou Estatut i cada vegada que, al llarg de la història, el país ha depès d’ell mateix. El discurs de Pujols parteix de les tesis de Prat de la Riba, que considerava que no era Espanya que havia de resoldre el problema català sinó Catalunya que havia de resoldre el problema espanyol. D’aquí que la seva solució Cambó no només consisteixi a governar Espanya, sinó també a civilitzar-la. Es dirà que la situació ha canviat; però quan Pujols diu que la Lliga és el curalotodod’Espanya, és difícil no pensar en la CiU dels anys 80 i 90. I ara que això s’ha tornat molt més discutible cal preguntar-se si l’afebliment del catalanisme és degut a què Espanya necessita menys Catalunya o al fet que, des de la transició, els partits catalanistes no s’han servit amb prou fervor i convicció d’aquest poder.
En tot cas, Pujols va més enllà de l’estratègia de la Lliga. De fet, va molt més enllà de la política. No es deixa enganyar per la retòrica ideològica, i això li permet muntar un discurs a partir d’obvietats sovint negades, però tant o més tangibles que el mateix fet nacional català: per exemple, Espanya. Una cosa tan òbvia com la influència d’Espanya en la construcció de la identitat nacional de Catalunya, encara costa d’acceptar a bona part del catalanisme. Aquesta tossuderia ha fet molt mal perquè no és fins que les coses s’accepten tal com són que es pot treballar per convertir els inconvenients en aventatges. I això fa Pujols: sense complexos, converteix Espanya en la raó de ser del nacionalisme català i així n’assegura per molts anys l’existència. L’agudesa del seu missatge en relació a la construcció nacional de Catalunya consisteix a detectar les seves debilitats i limitacions per, enlloc de negar-les o disfressar-les, acceptar-les com a virtuds i erigir-les en un motor d’il·lusions.
Si fins ara ningú ha explicat tan bé Catalunya i el problema de la seva pervivència és perquè ningú més fins ara ha fet un discurs que no reduís la qüestió nacional als estrets esquemes de la política. Pujols s’adona que si hi ha una realitat nacional tangible és precisament la que subsisteix al marge dels tòpics de la política. Té molt present que la decadència del país és paral·lela a la politització de les mentalitats que segueix la construcció dels estats moderns a partir del segle XV. La històrica inadaptació del país a aquests esquemes no és vista per Pujols com un defecte. Senzillament, l’assumeix. Assumeix que com a realitat política Catalunya és ben poca cosa, però, que en canvi, com a objecte filosòfic és una mina inesgotable de coneixement i propaganda. Pujols canta el miracle que entre els pobles civilitzats en sobrevisqui un que no ha fet encara el salt definitiu de la filosofia a la política. Exalta un poble que no ha cedit a la temptació de passar de l’anàlisi a la ideologia i que en comptes d’organitzar-se per violentar la realitat adaptant-la als seus gustos s’ha conformat, a la manera dels pobles antics, a continuar observant-la per conèixer-la i sortejar-ne els esculls.
Sense caràcter per convertir les il·lusions en teories ni força per imposar-les, diu Pujols, el català s’ha dedicat tradicionalment a treure lliçons de l’experiència i només en casos extrems ha recorregut a la política. Amb la política, hi ha tingut una relació purament pragmàtica. No hi ha supeditat la seva visió del món, com és costum a la resta de nacions europees. L’ha utilitzat com una simple assalariada del pensament. Circumstàncies històriques i geogràfiques han fet que el català no abandonés la mentalitat socràtica per la platònica i que, per tant, a Catalunya no la vertebrés la política sinó el pensament escèptic. Catalunya és, per Pujols, la preservadora de la tradició filosòfica de la recerca de la veritat en un món dominat per les il·lusions de la ideologia i la religió i és aquesta mentalitat més compromesa amb les preguntes que amb les respostes la que l’articula com a poble. Per això els grans polítics catalans, diu Pujols, són homes que s’han entès amb tothom i que pràcticament ningú no ha entès, com Prim o Cambó -i ara podríem afegir Jordi Pujol. I per això els polítics catalans que han cultivat els fracassos més sonats són els qui com Pi Margall o Estalisnau Figueres han caigut en els esquemes ideològics de la política convencional.
La característica més viva del català és el ser o no ser amb què els avatars de la geopolítica l’han acostumat a viure. S’ha forjat el caràcter convivint amb el dilema i aquest hamletisme ben portat és la seva raó de ser i el tret diferencial més destacat de la seva cultura. El català dubta de tot, fins i tot de les coses més bàsiques com la seva identitat, però sempre va fent, i d’aquí surten totes les seves virtuts: d’haver après a viure amb un peu a la teoria i un en la pràctica, de relativitzar tant el somni com la realitat. Aquesta dualitat, que molts catalanistes viuen com una condemna, Pujols la pot exaltar per la raó que deia: perquè no es deixa impressionar per la mirada política que ho vol fer quadrar tot. Ell s’adona que el català corrent aprèn de la realitat, molt d’hora i amb una contundència incomparable, una lliçó que la majoria d’individus d’altres cultures pretesament superiors o més esteses aprenen molt més tard i de manera molt més superficial. Això és que l’essència de la vida és elcoitus interruptus: la tallada de rotllo, el desencaix constant, ja no només entre el que es vol i el que es té, sinó entre el que un creia que tenia o volia i el que al final ha resultat tenir o voler.
Per això pot dir Pujols que arribarà un dia en què el català anirà pel món amb la tranquilitat de saber que ho té tot pagat perquè arreu on vagi el prendran per l’encarnació de la saviesa i la veritat. Savi és qui viu feliç a prop de la veritat sense necessitat de deformar-la amb falses il·lusions; qui distingeix tan bé entre imaginació i realitat que s’ha alliberat dels perills de la decepció, que és la font de tots els mals, tant en la vida col·lectiva com individual. Òbviament, la famosa profecia de Pujols és una ironia exagerada amb intencions propagandístiques. Pujols vol donar moral al seu bàndol: sap que en aquest món només és desgraciat qui no té un discurs que el justifiqui i, per tant, busca arguments que combatin el complexe d’inferioritat que l’hegemonia del prisma polític ha encomanat al país. Però parteix d’una percepció sincera, i jo crec que encertada, que tants segles d’intempèrie institucional han donat al català una valuosa saviesa filosòfica: l’han convertit en un escèptic alegre, en un dualista, en un agut observador de la realitat que no es deixa donar gat per llebre.
Si tenim en compte que la filosofia és la ciència que tracta de distingir el que és del que no és, amb tota lògica Pujols pot dir que dins de cada català hi ha un filòsof en potència. El català és immune a la retòrica perquè viu la teoria i la pràctica com dues experiències independents que gairebé no s’interfereixen. D’aquí l’escàs èxit del nacionalisme espanyol a Catalunya i la dificultat de consolidar-ne un de català prou potent. I d’aquí, també, la teatral obsessió de Pujols per fundar una religió catalana, com a contrapartida. D’un esperit dualístic com el català, ve a dir Pujols parodiant el mite del poble escollit, només en pot sortir una fe sustentada en la raó, una religió científica, i per tant universal, indiscutible i definitiva: que acabi amb tots els conflictes.
I bé, La solució Cambó és l’aplicació d’aquesta teoria amanida d’ironies que Pujols havia desenvolupat al Concepte general de la ciència catalana i a Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola. Aquesta visió de Catalunya, de la qual han begut Josep Pla, Josep Ferreter i Mora o Vicenç Vives, porta Pujols a proposar que el catalanisme opti per un model polític bicèfal. Un cap, el constituiria la Lliga, partit conservador, pragmàtic i regionalista, representant dels interessos de la gran burgesia catalana. La Lliga, que quan es publica aquest llibre porta trenta anys liderant el catalanisme i compta amb polítics de tanta experiència com Cambó, ha d’aspirar a governar Espanya, diu Pujols. L’altre cap l’ha de constituir Acció Catalana. L’Acció Catalana era un partit nascut d’una escissió de la Lliga que havia anat evolucionant cap a l’independentisme i el centre-esquerra. Com que estava format per intel·lectuals nacionalistes de força prestigi, com ara Rovira i Virgili, Pujols li encomana una altra tasca: quedar-se a Barcelona amb la missió de catalanitzar el país: d’intensificar el seu batec cultural i patriòtic.
De nou, Pujols s’inspira en Prat de la Riba. Quan el president de la Mancomunitat havia de resumir la seva tàctica política, deia: “Jo a Barcelona, i en Cambó a Madrid”. La fórmula ha esdevingut clàssica: la va aplicar ERC amb Macià i Companys, CiU amb Pujol i Miquel Roca, i, actualment, ERC amb Carod-Rovira i Puigcercós, CiU amb Mas i Duran i Lleida i fins i tot el PSC amb Maragall i Montilla. Però el camp de Pujols és la filosofia, que dóna més joc que el de la política. Ell ve a dir: “Catalunya és l’ideal dels catalanistes, però Espanya és la seva realitat. Cal, doncs, repartir bé les energies; és a dir cal treballar intensament la realitat per acostar-la a l’ideal, però alhora cal cuidar i alimentar bé l’ideal perquè la realitat que es treballa mai no es quedi orfe.” Com que no pensa com un polític, planteja una divisió del treball en termes d’efectivitat que els partits catalans mai han acceptat ni acceptaran, perquè tot partit aspira, per demòcrata que sigui, al totalitarisme, a exercir tots els rols i a ocupar tots els espais.
Tot i així, és un plantejament que els nostres partits haurien de tenir en compte, perquè s’adecua molt més al camp de joc en què actuen que no pas les tàctiques de la política convencional, pensada pels països convencionals. El repartiment de feines que fa Pujols tant respon a la filosofia amb què la mentalitat catalana es pren l’abisme entre ideal i realitat, com, sobretot, a la lògica deducció que no sent Catalunya una nació políticament normal no pot emprar les tècniques convencionals dels països políticament consolidats. Prova que no és una proposta esbojarrada és que a la mateixa època en què sortia el llibre, Gaziel, un altre filòsof com Pujols, però reconvertit al periodisme, va publicar quatre articles al setmanari Mirador defensant una divisió de rols molt semblant, amb una Acció Catalana actuant “Catalunya endins” i una Lliga actuant “Catalunya enfora”. Demanant “diversitat de procediments dins la unitat de sentiment”, Gaziel fa més o menys el mateix que Pujols: assumir el país com és i pensar el catalanisme com una mena d’enginy ortopèdic per integrar-lo al joc polític convencional.
La millor prova que no és la política sinó la filosofia el que ordena la mentalitat del català és que el país sigui tan separatista en la teoria i tan poc en la pràctica. La llarga pervivència d’aquest abisme entre teoria i pràctica només s’entén en un poble de filòsofs: en política la teoria s’elabora per portar-la a la pràctica. En canvi, a Catalunya mentre la teoria tendeix a alimentar el separatisme, la pràctica té una llarga tradició intervencionista sobre Espanya -o hegemònica, en paraules de Pujols. Com sigui, ni llavors ni ara aquesta idea del poble filòsof no ha tingut massa èxit, ni entre els propis interessats. Quan a la seva època Pujols intentava demostrar que el millor que ha fet el català, molt més que comerciar o fer política, ha estat pensar, tothom es feia un fart de riure. Ja podia citar Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Ramon de Sibiuda o Balmes i dir que Montaigne era un simple plagiador de la tradició catalana, res.
I bé: i ara ni això. Perquè Pujols té raó quan diu que els catalans tenim la mania d’abandonar els camps que ningú ens disputa. Començant per la nostra llengua i el nostre pensament descarnat. Mania de poble decadent, perquè la decadència ve de menysprear les pròpies virtuds. I motiu de més per aplicar, com fa Pujols, la filosofia introspectiva a la política catalana: l’autoconeixement és imprescindible per anar a alguna banda. Per adonar-se, per exemple, que als partits catalanistes el desgast no els ve mai tant de la seva gestió com d’aquesta bicefàlia que els porta a voler exercir de Bolívars de Catalunya i Bismarks d’Espanya alhora, per dir-ho com Alcalà Zamora li va dir a Cambó en un lapsus d’eloqüència. Aquest fenomen, que va de la Lliga fins a l’ERC d’avui, justificaria prou la divisió de rols que proposa Pujols i que aplicada a l’actualitat donaria a CiU el paper de partit pragmàtic, dedicat a catalanitzar Espanya, i a d’ERC el de partit idealista, dedicat a catalanitzar Catalunya.
Una col·laboració d’aquesta mena, que demanaria un talent i un sentit de país llegendaris, ens estalviaria de veure’ls com ara, competint com dues germanes envejoses per un mateix espai que es va fent petit amb el desgast de la disputa. Especialitzant-se, CiU i ERC s’aprofitarien del prestigi que té la coherència en política i no farien el ridícul intentantcasar dues realitats que els catalans han après a viure per separat. Entenc que soni grotesc: les teories de Pujols són tan bones que sovint n’hi ha prou d’admirar-les. Però també és grotesc suar tant per un nou estatut que servirà poc més que per consagrar una Constitució ja consagrada. Es confon la submissió amb el pragmatisme quan el propi imaginari no està prou musculat per evitar que la realitat aliena es confongui amb la teva. Per això Pujols diu que els catalans estem més preparats per governar Espanya que Catalunya. Governar-se, comprendre grans decisions a la vida, demana un grau de fanatisme pelqual el precari imaginari català no dóna; aquesta falta d’il·lusió, que és la que Acció Catalana als anys 30 i ara ERC havia d’estimular, permet, en canvi, un distanciament molt pràctic per gestionar amb precisió les coses dels altres.
Per acabar, un altre aspecte de la política catalana que descobreix Pujols és el del pescador. El pescador seria el polític que tot i posant la ideologia per davant del país, i autoqualificar-se sovint de no nacionalista, treballa, volent-ho o no, a favor de la construcció nacional, arrossegat per les dinàmiques naturals de la tribu, a vegades tan indestructibles com transparents. Seria el cas de Companys abans d’accedir a la presidència de la Generalitat o, avui, d’un Piqué o un Maragall, polítics que malgrat que porten l’estigma d’espanyolistes arrosseguen els seus partits i els col·lectius que representen cap a la mentalitat catalanista, a vegades fins i tot a contracor.
En resum, La solució Cambó consisteix a desemmascarar l’element d’il·lusionisme que aguanta la política i a veure que els seus aspectes ideològics i formals no són, malgrat la seva aparença enlluernadora, tan importants, perquè tot joc polític s’estableix sempre sobre una hegemonia cultural i que, per tant, és en la lluita de cosmovisions on els pobles acaben guanyant o perdent la batalla de la seva supervivència.Una batalla sense soldats, on Pujols devia creure que els catalans tindrien més oportunitats davant dels castellans. Però que el país continua perdent, com si volgués donar peixet als seus veïns peninsulars, mentre manté l’artilleria de Pujols a la reserva, com una arma secreta massa potent per ser utilitzada.
Enric Vila
- Setempre 2005
Cartell / Poster Gratuït per l'establiment que el demani
